El passat diumenge des de la modesta ràdio on a vegades col·laboro es llançava una pregunta als oients, per tal que aquests truquessin i poguessin participar al concurs d'un "magnífic sopar" i la pregunta era la següent: Quin és l'aparell elèctric / electrònic sense el qual no podríeu viure? I va guanyar de golejada... el TELÈFON MÒBIL.
El telèfon mòbil en la definició de la "santa wikipedia" "és un dispositiu inalàmbric que permet tenir accés a la xarxa de telefonia mòbil, la seva principal característica és la seva portabilitat i malgrat que la principal funció és la de trucades de veu, amb el temps s'hi han anat incorporant més elements: missatges de text, navegació per internet..."
És fascinant la incidència que té aquest aparell en la nostra vida quotidiana, que per molts sigui l'aparell electrònic sense el qual no podrien viure: no pensen en la nevera que ens permet conservar els aliments que són gràcies al què vivim?
Crec que a nivell general, la societat pensa que el mòbil ens dóna major independència i seguretat, però en realitat vivim subjectes a aquest aparell, hem tendit a fer desaparèixer rellotges i despertadors perquè el mòbil ens fa la funció. Quan ens deixem el mòbil vivim angustiats perquè no sabem si algú vol contactar amb nosaltres o no ens podrem comunicar si ens passa alguna cosa. Si se'ns acaba la bateria intentem una vegada i una altra engegar-lo per mirar si algú ens ha enviat un missatge o ens ha trucat.
Però realment, fa només uns 10, com a molt 15 anys que els mòbils formen part de la societat del dia a dia. Abans la gent tenia accidents, quedava amb altres persones, es comunicava i no teniem telèfons mòbils, per tant, és possible.
Recordo el primer telèfon mòbil que vaig veure, va ser just fa uns 12 anys, l'any que vaig fer la comunió que els meus pares es van comprar un cotxe i els van regalar un mòbil amb el cotxe. El meu pare no el volia ni veure, però al cap de dos o tres mesos ja no podia passar sense portar-lo. "És per comoditat" deia. Era un totxo de mòbil, un nokia amb antena extraïble que era més gran que el comandament de la televisió.
El temps ha anat passant i poca gent queda que no porti el mòbil al bolso o a la butxaca. S'han hagut de reinventar normes en contra d'aquests aparells en avions, gasolineres, instituts, hospitals i altres llocs públics. Però ara ja és tard, estem condicionats per aquests petits aparells.
dimecres, 29 d’abril del 2009
Reducció d'hores de feina i increment d'oci...?
El meu pare i la meva mare són nascuts el mateix any, només es porten 15 dies de diferència.
La meva mare era de costa i de petita anava als cines, el seu avi la portava a veure els toros, estudiava idiomes i treballava pel turisme, va ser de les primeres noies del seu poble a treure's el carnet de conduir i tenir cotxe propi (amb un préstec del seu avi). Quan tenia 20 anys va omplir el seu Dian 6 de maletes i van marxar cinc noies soles cap a Andalusia de viatge.
El meu pare era un home de poble "d'interior", a casa seva eren 6 germans i les coses no eren fàcils. De petit estudiava i treballava, sobretot TREBALLAVA igual que ha fet la resta de la seva vida: als 11 o 12 anys ja sabia conduir camions i la seva "alliberació" va ser treure's el carnet de conduir i poguer anar a discoteques els dissabtes. Als 20 anys va fer el seu gran viatge, també, ell per obligació, li tocava creuar l'Estret i anar-se'n a la mili a Ceuta.
Per molt que el professor Perceval hagi fet un quadre sobre l'oci, penso que el quadre és molt genèric, no es tenen en compte contextos econòmics ni socials determinats: no per tothom en el mateix moment hi ha les mateixes reduccions d'hores de feina ni s'incrementen les hores d'oci. És més, posaria la mà al foc que sumant les hores d'oci dels meus pares en tota la seva vida arribarien a igualar les hores d'oci que jo he tingut en la meva fins l'actualitat.
La meva mare era de costa i de petita anava als cines, el seu avi la portava a veure els toros, estudiava idiomes i treballava pel turisme, va ser de les primeres noies del seu poble a treure's el carnet de conduir i tenir cotxe propi (amb un préstec del seu avi). Quan tenia 20 anys va omplir el seu Dian 6 de maletes i van marxar cinc noies soles cap a Andalusia de viatge.
El meu pare era un home de poble "d'interior", a casa seva eren 6 germans i les coses no eren fàcils. De petit estudiava i treballava, sobretot TREBALLAVA igual que ha fet la resta de la seva vida: als 11 o 12 anys ja sabia conduir camions i la seva "alliberació" va ser treure's el carnet de conduir i poguer anar a discoteques els dissabtes. Als 20 anys va fer el seu gran viatge, també, ell per obligació, li tocava creuar l'Estret i anar-se'n a la mili a Ceuta.
Per molt que el professor Perceval hagi fet un quadre sobre l'oci, penso que el quadre és molt genèric, no es tenen en compte contextos econòmics ni socials determinats: no per tothom en el mateix moment hi ha les mateixes reduccions d'hores de feina ni s'incrementen les hores d'oci. És més, posaria la mà al foc que sumant les hores d'oci dels meus pares en tota la seva vida arribarien a igualar les hores d'oci que jo he tingut en la meva fins l'actualitat.
dilluns, 20 d’abril del 2009
Eres mi rincón favorito... de Madriz...
En plena Puerta del Sol se li pregunta a un "guardia de atención a la ciudadania":
- Perdone, el kilometro 0?
- Es una simple losa eh... ves aquella puerta de allí?
- La del Sol...
- Sí, pues os vais a la puerta esa, y justo delante hay una losa en el suelo, es eso, una simple losa, no vale mucho la pena que lo vayáis a ver...
"Queriendo y amando el patrimonio cultural"
dimecres, 15 d’abril del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
