... estrictamente docente
Aún no se el motivo que hace que no me salga la inspiración para escribir sobre temas no propuestos en clase...
(... bueno tampoco estoy demasiado inspirada para los temas propuestos en ella...)
dissabte, 16 de maig del 2009
Intento de wellerismo (sin ánimos de ofender a nadie...)
Todo va sobre ruedas, dijo Stephen Hawking, al subir las escaleras
dijous, 14 de maig del 2009
Amelie Poulain y Lisbeth Salander - 2
Al abrir los ojos la mañana siguiente, Amelie pensó que todo había sido un sueño, producto de su imaginación. Pero cuando fue al baño vió que en el espejo del baño alguien había escrito con carmín: "A la misma hora, en el mismo lugar".
Amelie se quedó esperando más de media hora a la salida del trabajo. Pero Lisbeth no se presentó. Pero sí que lo hizo cada noche, en los sueños de Amelie. Y Amelie, como se había propuesto ayudar a todo el mundo a obtener la felicidad, empezó a hurgar en el ordenador de Suzanne. Poco a poco, empezó a obtener todos los datos que Lisbeth "la hacker" le pedía noche tras noche.
- ¡Ya basta!- le dijo una mañana Suzanne a Amelie. -¿Qué pretendes? Y Amelie se lo contó. Le contó los sueños que tenía noche tras noche y se hundió. Suzanne se puso en contacto con el padre de Amelie, y este decidió que la tenían que internar en un sanatorio.
Pero los sueños persistieron, pero Amelie no lo contó a nadie, para recuperarse pronto. Las apariciones de Lisbeth no pararon y cada vez le pedía a Amelie cosas más raras para hacerla feliz.
Hasta que un día, Amelie, acatando las ordenes de sus fantasías, desechó su vida.
Y ese mismo día, el aburrido vigilante de seguridad, se dió cuenta al mirar las cámaras de vigilancia, que cada noche había alguien que manipulaba las alarmas de seguridad y entraba en el recinto hospitalario, se dirigía a las habitaciones y mantenía conversaciones con una paciente.
Esa paciente, era Amelie.
Amelie se quedó esperando más de media hora a la salida del trabajo. Pero Lisbeth no se presentó. Pero sí que lo hizo cada noche, en los sueños de Amelie. Y Amelie, como se había propuesto ayudar a todo el mundo a obtener la felicidad, empezó a hurgar en el ordenador de Suzanne. Poco a poco, empezó a obtener todos los datos que Lisbeth "la hacker" le pedía noche tras noche.
- ¡Ya basta!- le dijo una mañana Suzanne a Amelie. -¿Qué pretendes? Y Amelie se lo contó. Le contó los sueños que tenía noche tras noche y se hundió. Suzanne se puso en contacto con el padre de Amelie, y este decidió que la tenían que internar en un sanatorio.
Pero los sueños persistieron, pero Amelie no lo contó a nadie, para recuperarse pronto. Las apariciones de Lisbeth no pararon y cada vez le pedía a Amelie cosas más raras para hacerla feliz.
Hasta que un día, Amelie, acatando las ordenes de sus fantasías, desechó su vida.
Y ese mismo día, el aburrido vigilante de seguridad, se dió cuenta al mirar las cámaras de vigilancia, que cada noche había alguien que manipulaba las alarmas de seguridad y entraba en el recinto hospitalario, se dirigía a las habitaciones y mantenía conversaciones con una paciente.
Esa paciente, era Amelie.
dilluns, 11 de maig del 2009
Amelie Poulain y Lisbeth Salander - 1
Lisbeth Salander entró en el "Café les Deux Molins" a las once y catorce minutos. Amelie Poulain vió a Lisbeth ausente y Amelie piensa que ella tiene problemas y que la puede ayudar.
A las once y dieciocho minutos Lisbeth Salander sacó su portátil "Laptoz" y empezó a teclear. Amelie se acercó y le pidió que quería tomar. Lisbeth pidió un café.
Cuando ya pasaban dos minutos y cuarenta segundos, Amelie Poulain le lleba a Lisbeth Salander un café con una cara feliz dibujada en la espuma del café, junto con una notita que decía "Salgo a las 18.00 y te voy a resolver tus problemas".
Cuando son las 18.05, Amelie Poulain se encuentra sola a la saldia del "Café les Deux Molins" y al ver que Lisbeth Salander no acude a la cita, la buena de Amelie se va a su apartamento.
Al cabo de unos días, Lisbeth Salander vuelve a acudir al "Café les Deux Molins" a la misma hora. La situación se vuelve a repetir: un café, una cara feliz en la espuma, una notita y una Amelie plantada a las 18.07 a la salida del local.
Pero todo cambió aquella noche, cuando Amelie se despierta en su piso de Montmartre a media noche y se encuentra a Lisbeth Salander mirandola fijamente. Lisbeth Salander le pregunta a Amelie si verdaderamente la quiere ayudar. Al obtener una respuesta afirmativa, Lisbeth le planeta: "Tienes que ayudarme a encontrar unos archivos a l'ordenador de Suzanne, tu jefa del "Café les Deux Molins".
A las once y dieciocho minutos Lisbeth Salander sacó su portátil "Laptoz" y empezó a teclear. Amelie se acercó y le pidió que quería tomar. Lisbeth pidió un café.
Cuando ya pasaban dos minutos y cuarenta segundos, Amelie Poulain le lleba a Lisbeth Salander un café con una cara feliz dibujada en la espuma del café, junto con una notita que decía "Salgo a las 18.00 y te voy a resolver tus problemas".
Cuando son las 18.05, Amelie Poulain se encuentra sola a la saldia del "Café les Deux Molins" y al ver que Lisbeth Salander no acude a la cita, la buena de Amelie se va a su apartamento.
Al cabo de unos días, Lisbeth Salander vuelve a acudir al "Café les Deux Molins" a la misma hora. La situación se vuelve a repetir: un café, una cara feliz en la espuma, una notita y una Amelie plantada a las 18.07 a la salida del local.
Pero todo cambió aquella noche, cuando Amelie se despierta en su piso de Montmartre a media noche y se encuentra a Lisbeth Salander mirandola fijamente. Lisbeth Salander le pregunta a Amelie si verdaderamente la quiere ayudar. Al obtener una respuesta afirmativa, Lisbeth le planeta: "Tienes que ayudarme a encontrar unos archivos a l'ordenador de Suzanne, tu jefa del "Café les Deux Molins".
divendres, 8 de maig del 2009
Amelie
Amelie Poulain és una noia amb un passat peculiar (de petita va tenir una infantesa diferent a la dels altres nens) i això la fa convertir en una persona meticulosa i extranya: compta coses curioses, descriu què els agrada i desagrada a la gent que els envolta, intenta arreglar la vida dels altres i fer el bé de formes peculiars, a través de notes...
És una noia somiadora que viu al seu món de felicitat.
Els valors positius d'Amelie són que és una somiadora, bondat (és molt bona persona) i peculiar (marca la diferència). Els aspectes negatius és que és massa meticulosa i és extremadament reservada.
Si jo em trobés amb Amelie dins la història, jo voldria ser una amiga tipus el narrador de la pel·lícula: que ho sabés tot sobre ella, però que no m'impliqués a mi en els seus embolics.
El tipus de producte cultural que realitzaria és una pel·lícula o una sèrie de relats curts, amb breus històries (capítols).
dimecres, 6 de maig del 2009
No us ha passat mai que...
... quan més gent teniu al vostre costat, més sols us sentiu?
... trobeu a faltar moments del passat que ja mai tornareu a reviure?
... voldrieu tornar a enrere, moure una pedreta, i veure com canvia el futur?
... heu somiat desperts somnis que mai es compliran?
... teniu un sentiment de tristor sense saber perquè?
dissabte, 2 de maig del 2009
Qualsevol nit pot sortir el sol
No només hi ha un heroi, sinó que hi ha molts personatges que ens marquen la vida. Què millor que fer una festa amb tots ells?
Hem crescut amb la Blancaneus, els tres porquets i l'snoopy.
A l'escola ens han fet llegir lectures d'en Gullivert i d'Ali-baba.
Hem explicat mil i un acudits d'en Jaimito.
Hem passat por a les cases de colònies quan ens parlaven de Barba-blava.
A anglès ens han fet llegir mil i una vegades la història de Dracula i Frankenstein.
Disney ens ha bombardejat amb Tarzan, Ventafocs, Bambi, en Pinotxo, el Pato Donald i Peter Pan.
Els nostres pares ens han explicat i ensenyat qui era el Capitán Trueno.
Cada Nadal esperem impacients els Reis d'Orients, el Papa Noël i posem el caganer al pessebre.
Hem llegit còmics d'Astèrix i Obelix, de Mortadelo i Filemón i de Superman.
De petits tots hem cridat "Patufet on ets?" o hem reproduït la conversa de la Caputxeta vermella i el llop ferotge "Quins ulls més grans que tens" "Són per veure't millor".
Els nostres pares ens han engatussat i ens han fet menjar espinaques per ser iguals de forts que en Popeye.
Mai recordem qui és el gat i qui és la rata de Tom i Jerry.
Hem crescut amb la Blancaneus, els tres porquets i l'snoopy.
A l'escola ens han fet llegir lectures d'en Gullivert i d'Ali-baba.
Hem explicat mil i un acudits d'en Jaimito.
Hem passat por a les cases de colònies quan ens parlaven de Barba-blava.
A anglès ens han fet llegir mil i una vegades la història de Dracula i Frankenstein.
Disney ens ha bombardejat amb Tarzan, Ventafocs, Bambi, en Pinotxo, el Pato Donald i Peter Pan.
Els nostres pares ens han explicat i ensenyat qui era el Capitán Trueno.
Cada Nadal esperem impacients els Reis d'Orients, el Papa Noël i posem el caganer al pessebre.
Hem llegit còmics d'Astèrix i Obelix, de Mortadelo i Filemón i de Superman.
De petits tots hem cridat "Patufet on ets?" o hem reproduït la conversa de la Caputxeta vermella i el llop ferotge "Quins ulls més grans que tens" "Són per veure't millor".
Els nostres pares ens han engatussat i ens han fet menjar espinaques per ser iguals de forts que en Popeye.
Mai recordem qui és el gat i qui és la rata de Tom i Jerry.
Fa una nit clara i tranquil.la, hi ha la lluna que fa llum,
els convidats van arribant i van omplint tota la casa
de colors i de perfums.
Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum,
a casa meva és casa vostra si que hi ha cases d'algú.
Oh, benvinguts, passeu passeu, ara ja no falta ningú,
o potser sí, ja me n'adono que tan sols hi faltes tu,
també pots venir si vols, t'esperem, hi ha lloc per tots.
el temps no conta, ni l'espai, qualsevol nit pot sortir el sol.
dimecres, 29 d’abril del 2009
"És per comoditat"
El passat diumenge des de la modesta ràdio on a vegades col·laboro es llançava una pregunta als oients, per tal que aquests truquessin i poguessin participar al concurs d'un "magnífic sopar" i la pregunta era la següent: Quin és l'aparell elèctric / electrònic sense el qual no podríeu viure? I va guanyar de golejada... el TELÈFON MÒBIL.
El telèfon mòbil en la definició de la "santa wikipedia" "és un dispositiu inalàmbric que permet tenir accés a la xarxa de telefonia mòbil, la seva principal característica és la seva portabilitat i malgrat que la principal funció és la de trucades de veu, amb el temps s'hi han anat incorporant més elements: missatges de text, navegació per internet..."
És fascinant la incidència que té aquest aparell en la nostra vida quotidiana, que per molts sigui l'aparell electrònic sense el qual no podrien viure: no pensen en la nevera que ens permet conservar els aliments que són gràcies al què vivim?
Crec que a nivell general, la societat pensa que el mòbil ens dóna major independència i seguretat, però en realitat vivim subjectes a aquest aparell, hem tendit a fer desaparèixer rellotges i despertadors perquè el mòbil ens fa la funció. Quan ens deixem el mòbil vivim angustiats perquè no sabem si algú vol contactar amb nosaltres o no ens podrem comunicar si ens passa alguna cosa. Si se'ns acaba la bateria intentem una vegada i una altra engegar-lo per mirar si algú ens ha enviat un missatge o ens ha trucat.
Però realment, fa només uns 10, com a molt 15 anys que els mòbils formen part de la societat del dia a dia. Abans la gent tenia accidents, quedava amb altres persones, es comunicava i no teniem telèfons mòbils, per tant, és possible.
Recordo el primer telèfon mòbil que vaig veure, va ser just fa uns 12 anys, l'any que vaig fer la comunió que els meus pares es van comprar un cotxe i els van regalar un mòbil amb el cotxe. El meu pare no el volia ni veure, però al cap de dos o tres mesos ja no podia passar sense portar-lo. "És per comoditat" deia. Era un totxo de mòbil, un nokia amb antena extraïble que era més gran que el comandament de la televisió.
El temps ha anat passant i poca gent queda que no porti el mòbil al bolso o a la butxaca. S'han hagut de reinventar normes en contra d'aquests aparells en avions, gasolineres, instituts, hospitals i altres llocs públics. Però ara ja és tard, estem condicionats per aquests petits aparells.
El telèfon mòbil en la definició de la "santa wikipedia" "és un dispositiu inalàmbric que permet tenir accés a la xarxa de telefonia mòbil, la seva principal característica és la seva portabilitat i malgrat que la principal funció és la de trucades de veu, amb el temps s'hi han anat incorporant més elements: missatges de text, navegació per internet..."
És fascinant la incidència que té aquest aparell en la nostra vida quotidiana, que per molts sigui l'aparell electrònic sense el qual no podrien viure: no pensen en la nevera que ens permet conservar els aliments que són gràcies al què vivim?
Crec que a nivell general, la societat pensa que el mòbil ens dóna major independència i seguretat, però en realitat vivim subjectes a aquest aparell, hem tendit a fer desaparèixer rellotges i despertadors perquè el mòbil ens fa la funció. Quan ens deixem el mòbil vivim angustiats perquè no sabem si algú vol contactar amb nosaltres o no ens podrem comunicar si ens passa alguna cosa. Si se'ns acaba la bateria intentem una vegada i una altra engegar-lo per mirar si algú ens ha enviat un missatge o ens ha trucat.
Però realment, fa només uns 10, com a molt 15 anys que els mòbils formen part de la societat del dia a dia. Abans la gent tenia accidents, quedava amb altres persones, es comunicava i no teniem telèfons mòbils, per tant, és possible.
Recordo el primer telèfon mòbil que vaig veure, va ser just fa uns 12 anys, l'any que vaig fer la comunió que els meus pares es van comprar un cotxe i els van regalar un mòbil amb el cotxe. El meu pare no el volia ni veure, però al cap de dos o tres mesos ja no podia passar sense portar-lo. "És per comoditat" deia. Era un totxo de mòbil, un nokia amb antena extraïble que era més gran que el comandament de la televisió.
El temps ha anat passant i poca gent queda que no porti el mòbil al bolso o a la butxaca. S'han hagut de reinventar normes en contra d'aquests aparells en avions, gasolineres, instituts, hospitals i altres llocs públics. Però ara ja és tard, estem condicionats per aquests petits aparells.
Reducció d'hores de feina i increment d'oci...?
El meu pare i la meva mare són nascuts el mateix any, només es porten 15 dies de diferència.
La meva mare era de costa i de petita anava als cines, el seu avi la portava a veure els toros, estudiava idiomes i treballava pel turisme, va ser de les primeres noies del seu poble a treure's el carnet de conduir i tenir cotxe propi (amb un préstec del seu avi). Quan tenia 20 anys va omplir el seu Dian 6 de maletes i van marxar cinc noies soles cap a Andalusia de viatge.
El meu pare era un home de poble "d'interior", a casa seva eren 6 germans i les coses no eren fàcils. De petit estudiava i treballava, sobretot TREBALLAVA igual que ha fet la resta de la seva vida: als 11 o 12 anys ja sabia conduir camions i la seva "alliberació" va ser treure's el carnet de conduir i poguer anar a discoteques els dissabtes. Als 20 anys va fer el seu gran viatge, també, ell per obligació, li tocava creuar l'Estret i anar-se'n a la mili a Ceuta.
Per molt que el professor Perceval hagi fet un quadre sobre l'oci, penso que el quadre és molt genèric, no es tenen en compte contextos econòmics ni socials determinats: no per tothom en el mateix moment hi ha les mateixes reduccions d'hores de feina ni s'incrementen les hores d'oci. És més, posaria la mà al foc que sumant les hores d'oci dels meus pares en tota la seva vida arribarien a igualar les hores d'oci que jo he tingut en la meva fins l'actualitat.
La meva mare era de costa i de petita anava als cines, el seu avi la portava a veure els toros, estudiava idiomes i treballava pel turisme, va ser de les primeres noies del seu poble a treure's el carnet de conduir i tenir cotxe propi (amb un préstec del seu avi). Quan tenia 20 anys va omplir el seu Dian 6 de maletes i van marxar cinc noies soles cap a Andalusia de viatge.
El meu pare era un home de poble "d'interior", a casa seva eren 6 germans i les coses no eren fàcils. De petit estudiava i treballava, sobretot TREBALLAVA igual que ha fet la resta de la seva vida: als 11 o 12 anys ja sabia conduir camions i la seva "alliberació" va ser treure's el carnet de conduir i poguer anar a discoteques els dissabtes. Als 20 anys va fer el seu gran viatge, també, ell per obligació, li tocava creuar l'Estret i anar-se'n a la mili a Ceuta.
Per molt que el professor Perceval hagi fet un quadre sobre l'oci, penso que el quadre és molt genèric, no es tenen en compte contextos econòmics ni socials determinats: no per tothom en el mateix moment hi ha les mateixes reduccions d'hores de feina ni s'incrementen les hores d'oci. És més, posaria la mà al foc que sumant les hores d'oci dels meus pares en tota la seva vida arribarien a igualar les hores d'oci que jo he tingut en la meva fins l'actualitat.
dilluns, 20 d’abril del 2009
Eres mi rincón favorito... de Madriz...
En plena Puerta del Sol se li pregunta a un "guardia de atención a la ciudadania":
- Perdone, el kilometro 0?
- Es una simple losa eh... ves aquella puerta de allí?
- La del Sol...
- Sí, pues os vais a la puerta esa, y justo delante hay una losa en el suelo, es eso, una simple losa, no vale mucho la pena que lo vayáis a ver...
"Queriendo y amando el patrimonio cultural"
dimecres, 15 d’abril del 2009
dissabte, 21 de març del 2009
Més fotos Tunísia...
Monastir
Tomba de Habib Bourguiba
El Djem
La porta del desert - Douz
Douz - desert
Chott El Djérid
Chott El Djérid - Llacs de sal
Tameghza
Tunis - mercat
.JPG)
Cartago
Tunísia, país de contrastos
En realitat no sóc una persona molt viatjada però sempre recordaré el viatge que vam fer, just fa tres anys, de final de curs de 2n de batxillerat.
Típicament s’acostuma a anar a un lloc per emborratxar-te i estar-te a l’hotel, però els nostres professors ens van dir que si volíem fer això, ningú ens acompanyava, i per tant, ens quedàvem a casa.
Finalment vam decidir anar a Tunísia, país de forts contrastos entre nord i sud, proper territorialment però exòtic a la vegada. Bé, tot això ho vam descobrir un cop allà.
Els professors ens van obligar a fer un viatge 100 % cultural, però a hores d’ara, si me’ls trobés pel carrer, els hi agrairia.
Vam arribar un dilluns a la 1 de la matinada a Tunis, vam fer una hora de camí fins al nostre hotel d’allotjament situat a Monastir. El dia següent vam poder visitar la ciutat i el seu monastir sufí, el ribât, construït l’any 795. També vam visitar la tomba de Habib Bourguiba el que havia estat president del país des de 1957 fins el 1987. Aquell temple era fascinant: tot dedicat a ell, amb làmpades impressionants que penjaven del sostre, joies exposades i un cultisme excessiu (en el meu parer).
L’endemà vam començar un trajecte cap al sud del país, i la primera aturada va ser el Djem, un amfiteatre romà construït l’any 238. Vam continuar país avall i vam visitar Matmata i les seves cases troglodites excavades en les roques i vam anar amb dromedari a Douz (a la porta del desert).
El dia següent vam començar molt d’hora i vam continuar la nostra ruta pel sud. Vam veure Chott El Djérid i els seus llacs de sal enmig del desert, Nefta i la seva selva amb palmeres, Tameghza i les seves muntanyes...
Vam haver d’estar tot un dia de camí altre cop amb autobús fins al nostre punt de partida, Monastir, del que només vam baixar per veure Kairouan, la quarta ciutat del món islàmic i vam poder apreciar la seva impressionant mesquita.
Finalment, l’últim dia, vam anar a Tunis capital, on vam poder recórrer el seu mercat, vam anar fins a Cartago a visitar les ruïnes i vam agafar altre cop l’avió fins a Barcelona.
Aquell viatge va ser genial: vam conversar amb nadius que sabien que a Espanya existia el carrefour, el caprabo i el “todo-a-cien”. Sabien també que els espanyols i els catalans no eren massa amics, que els catalans tenien fama “de agarraos”...
Tot i així també vam tenir una anècdota no gaire positiva... però millor la deixo per un altre dia.
Típicament s’acostuma a anar a un lloc per emborratxar-te i estar-te a l’hotel, però els nostres professors ens van dir que si volíem fer això, ningú ens acompanyava, i per tant, ens quedàvem a casa.
Finalment vam decidir anar a Tunísia, país de forts contrastos entre nord i sud, proper territorialment però exòtic a la vegada. Bé, tot això ho vam descobrir un cop allà.
Els professors ens van obligar a fer un viatge 100 % cultural, però a hores d’ara, si me’ls trobés pel carrer, els hi agrairia.
Vam arribar un dilluns a la 1 de la matinada a Tunis, vam fer una hora de camí fins al nostre hotel d’allotjament situat a Monastir. El dia següent vam poder visitar la ciutat i el seu monastir sufí, el ribât, construït l’any 795. També vam visitar la tomba de Habib Bourguiba el que havia estat president del país des de 1957 fins el 1987. Aquell temple era fascinant: tot dedicat a ell, amb làmpades impressionants que penjaven del sostre, joies exposades i un cultisme excessiu (en el meu parer).
L’endemà vam començar un trajecte cap al sud del país, i la primera aturada va ser el Djem, un amfiteatre romà construït l’any 238. Vam continuar país avall i vam visitar Matmata i les seves cases troglodites excavades en les roques i vam anar amb dromedari a Douz (a la porta del desert).
El dia següent vam començar molt d’hora i vam continuar la nostra ruta pel sud. Vam veure Chott El Djérid i els seus llacs de sal enmig del desert, Nefta i la seva selva amb palmeres, Tameghza i les seves muntanyes...
Vam haver d’estar tot un dia de camí altre cop amb autobús fins al nostre punt de partida, Monastir, del que només vam baixar per veure Kairouan, la quarta ciutat del món islàmic i vam poder apreciar la seva impressionant mesquita.
Finalment, l’últim dia, vam anar a Tunis capital, on vam poder recórrer el seu mercat, vam anar fins a Cartago a visitar les ruïnes i vam agafar altre cop l’avió fins a Barcelona.
Aquell viatge va ser genial: vam conversar amb nadius que sabien que a Espanya existia el carrefour, el caprabo i el “todo-a-cien”. Sabien també que els espanyols i els catalans no eren massa amics, que els catalans tenien fama “de agarraos”...
Tot i així també vam tenir una anècdota no gaire positiva... però millor la deixo per un altre dia.
divendres, 20 de març del 2009
http://tuaventura.org
Un recull de vivències i experiències explicades de forma modesta però amb sentiment, que et conviden a somiar, a recórrer mentalment un món ple d'aventures... T'indueixen a agafar una motxilla, omplir-la de quatre coses i marxar a córrer món per tal de poder explicar, a la tornada, el teu somni fet realitat.
Fugir, desconnectar, conèixer i canviar. Tot en un.
http://tuaventura.org/
dimecres, 18 de març del 2009
Viatge a Ítaca
Aquest poema et fa pensar.
Et parla de mitologia i de Déus però té un rerefons que et fa reflexionar sobre tot allò que et proposes o que estàs en camí.
Quan et proposes un objectiu, una meta a assolir, porta-la a terme i mira-la de fer durar el necessari, sense presses, complint tot allò que t’havies proposat en un principi, que el resultat t’acabi satisfent. I per més dificultats que trobis en tot el procés, mai et rendeixis.
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,has de pregar que el camí sigui llarg,ple d'aventures, ple de coneixença (...)
Konstantin Kavafis
divendres, 13 de març del 2009
Qui ha dit crisis?!
Portal de Christie'sPer molta crisis que els Governs anunciïn sembla ser que hi ha una sèrie de gent que no es veu afectada per aquesta, tot i que ens vulguin fer creure que són "gente de a pié". Per cada estrena cinematogràfica o gala de premis, i per no anar gaire lluny, els Oscars en són un bon exemple, les grans estrelles de cine porten vestits de milers d'euros que no se'ls posaran mai més (perquè està mal vist repetir modelet).
I què en fan de tants modelets quan tots els armaris de la seva modesta caseta estan plens? Doncs és tan fàcil com revendre'ls. Això sí, no els duran a una botiga de segona mà de barri, sinó que què millor que una casa de subhastes, que te'n donaran una picossada i que finalment la teva peça es convertirà en una "joia" o una "obra d'art" només perquè l'has portada tu (ah! i també perquè l'ha fet un senyor amb un nom difícil de pronunciar).
I qui compra aquests vestits? Els compra gent que li afecta tant poc o menys la crisis que a les estrelles de cine. Gent que es gasta quantitats increïbles per quadres, escultures, làmpares o rellotges que tenen la seva reproducció per milers i milers d'euros menys.
Mai he entès d'on es treuen tants diners per comprar "obres d'art" (terme relatiu), com poden gastar-se el sou de la meva vida en un mini quadre que els decori el menjador...
Us deixo els enllaços de dues cases de subhastes. Feu-hi una ullada i veureu en els catàlegs els elements que estan a la venta i el preu que se'n demana... Francament no m'hi busqueu mai a mi en un lloc així.
divendres, 27 de febrer del 2009
"Tipical Spanish" - Podem evitar els tòpics al relitzar una producció cultural?
Sempre havia pensat que els tòpics venien de fora, és a dir, que els construeixen els extrangers al venir-nos a visitar.
“Tipical spanish” diuen mentre esperen per entrar en un restaurant de Platja d’Aro (Costa Brava) per menjar-se una paella i veure gerres i gerres de sangria. En aquells moments, acaben de comprar-se un vestit de sevillana i esperen veure algun torero per cridar-li un bon “olee!!”.
Me'ls miro amb certa pena i llàstima, ja que ningú els ha explicat que s’han equivocat de lloc, que Espanya té moltes regions i que no tot el dia estem de festa.
Potser la culpa d’aquests tòpics ja ve de lluny, dels acudits o de les llegendes sobre espanyols, però en part crec que els tòpics venen fomentats per les grans produccions culturals.
Nosaltres sabem que no ens passem tot el dia cantant i ballant i de festa, però sembla que els directors de cinema espanyols viuen en un món paral·lel. O això, o el que volen és introduir els tòpics de la terra en les seves produccions.
Per exemple, en la pel·lícula de Bigas Luna (director català) anomenada “La teta y la luna” són asidues les interpretacions "flamenquils" a capel·la per part d’un dels personatges.
http://www.youtube.com/watch?v=TJ_g7A_Lv6E
http://www.youtube.com/watch?v=IbkCEl2GEc0&feature=PlayList&p=7D4650464C09975D&playnext=1&index=18
Un altre exemple és el personatge de Penélope Cruz a "Volver", film de Pedro Almodóvar. En els fragments del següent enllaç es poden veure els nous tòpics espanyols (és a dir, la figura de la “xoni”, el típic programa tipus “el diario de Patricia”) i com sempre, el flamenc que no falti!!
http://www.youtube.com/watch?v=u6-7wRjp4Oc
I com que ja hem parlat de la Pe i de Bigas Luna, dons els podem unir en una de les pel·lícules més topicones: “Jamón, jamón”. Només amb el títol i el cartell de la pel·lícula ja tenim tòpic assegurat.
http://www.mi-direccion.com/divx/J/Jamon-Jamon-Vcd.jpg
Personalment crec que es podrien fer grans pel·lícules sense la introducció dels típics tòpics, sempre i quan disposis d’una gran documentació, és a dir, si es vol reflexar algun tòpic espanyol, s’hauria d’intentar ubicar en l’entorn geogràfic o social adequat per tal de que un nadiu de la zona, en veure-ho, no ho percebi com a tòpic.
Ja per acabar poso els enllaços de les fotos de A.Leivobitz que va realitzar a la Penélope Cruz en el més pur estil topicós espanyol (no massa distant dels panells de Sorolla en l’exposició “Sorolla: Visión de España” que hi ha a l’MNAC actualment).
Si la Pe és natural d’Alcobendas (Madrid) està clar que Leivobitz li està atribuint el tòpic del flamenc i del torero espanyol. No sé perquè, posats a topitzar, Leivobitz no va vestir a la Pe de fallera i la va fer menjar paella, o perquè no la va posar al costat d’un gaiter, o ballant sardanes amb una reixa al cap.
Fotos d'A. Leivobitz:
http://img.poprosa.com/2007/11/penelope-cruz-vogue.jpg
“Tipical spanish” diuen mentre esperen per entrar en un restaurant de Platja d’Aro (Costa Brava) per menjar-se una paella i veure gerres i gerres de sangria. En aquells moments, acaben de comprar-se un vestit de sevillana i esperen veure algun torero per cridar-li un bon “olee!!”.
Me'ls miro amb certa pena i llàstima, ja que ningú els ha explicat que s’han equivocat de lloc, que Espanya té moltes regions i que no tot el dia estem de festa.
Potser la culpa d’aquests tòpics ja ve de lluny, dels acudits o de les llegendes sobre espanyols, però en part crec que els tòpics venen fomentats per les grans produccions culturals.
Nosaltres sabem que no ens passem tot el dia cantant i ballant i de festa, però sembla que els directors de cinema espanyols viuen en un món paral·lel. O això, o el que volen és introduir els tòpics de la terra en les seves produccions.
Per exemple, en la pel·lícula de Bigas Luna (director català) anomenada “La teta y la luna” són asidues les interpretacions "flamenquils" a capel·la per part d’un dels personatges.
http://www.youtube.com/watch?v=TJ_g7A_Lv6E
http://www.youtube.com/watch?v=IbkCEl2GEc0&feature=PlayList&p=7D4650464C09975D&playnext=1&index=18
Un altre exemple és el personatge de Penélope Cruz a "Volver", film de Pedro Almodóvar. En els fragments del següent enllaç es poden veure els nous tòpics espanyols (és a dir, la figura de la “xoni”, el típic programa tipus “el diario de Patricia”) i com sempre, el flamenc que no falti!!
http://www.youtube.com/watch?v=u6-7wRjp4Oc
I com que ja hem parlat de la Pe i de Bigas Luna, dons els podem unir en una de les pel·lícules més topicones: “Jamón, jamón”. Només amb el títol i el cartell de la pel·lícula ja tenim tòpic assegurat.
http://www.mi-direccion.com/divx/J/Jamon-Jamon-Vcd.jpg
Personalment crec que es podrien fer grans pel·lícules sense la introducció dels típics tòpics, sempre i quan disposis d’una gran documentació, és a dir, si es vol reflexar algun tòpic espanyol, s’hauria d’intentar ubicar en l’entorn geogràfic o social adequat per tal de que un nadiu de la zona, en veure-ho, no ho percebi com a tòpic.
Ja per acabar poso els enllaços de les fotos de A.Leivobitz que va realitzar a la Penélope Cruz en el més pur estil topicós espanyol (no massa distant dels panells de Sorolla en l’exposició “Sorolla: Visión de España” que hi ha a l’MNAC actualment).
Si la Pe és natural d’Alcobendas (Madrid) està clar que Leivobitz li està atribuint el tòpic del flamenc i del torero espanyol. No sé perquè, posats a topitzar, Leivobitz no va vestir a la Pe de fallera i la va fer menjar paella, o perquè no la va posar al costat d’un gaiter, o ballant sardanes amb una reixa al cap.
Fotos d'A. Leivobitz:
http://img.poprosa.com/2007/11/penelope-cruz-vogue.jpg
http://www.style.com/images/vogue/feature/112707/img03.jpg
Sorolla: Visión de España:
http://comunidad.levante-emv.com/servicios/galeriasMultimedia/fotoAmpliada.jsp?pIdGaleria=633&pIdComponente=17917
Sorolla: Visión de España:
http://comunidad.levante-emv.com/servicios/galeriasMultimedia/fotoAmpliada.jsp?pIdGaleria=633&pIdComponente=17917
divendres, 20 de febrer del 2009
L'expulsió dels moriscos (1609-2009)
http://www.1609-2009.esEl 9 d’abril del 1609 Felip III va decretar l'expulsió dels moriscos d’Espanya, i els va enviar cap a terres africanes. Ells mateixos es pagaven el trajecte i s’embarcaven als vaixells preparats pel govern. En la seva major part els van traslladar al nord d’Àfrica, concretament al Marroc, Argelia i Tunísia. Però també n’hi van haver que es van quedar en terres espanyoles.
Els que es quedaven temien ser perseguits, trobats i expulsats, o en el pitjors dels casos, morts a mans de qualsevol. Els que marxaven es trobaven en una nova terra, sense saber la llengua musulmana i molts d’ells reconvertits al cristianisme.
Expulsar als moriscos suposava alliberar Espanya d’un grup considerat com un enemic nacional, i assentar un cop a favor de l’ortodoxia religosa, reforçant el poder i el prestigi dels castellans.
Aquest any es commemoren 400 anys d’aquesta expulsió, en el meu parer, injusta i xenòfoba. L’expulsió dels moriscos ha estat una de les més fortes de la història. 300.000 persones van ser expulsades del seu lloc de residència, lloc on havien nascut, ja que eren descendents de les persones que s’havien convertit a l’Islam des del Segle VII a la Península.
Personalment, no em sembla bé que es persegueixi a cap persona per motius religiosos, i encara menys que se la faci fora d’un territori per les seves creences. Les diferents religions, llengües i cultures aporten una riquesa social immensa a la comunitat, que es va fent tangible amb el pas del temps. Amb l’expulsió dels moriscos cap a terres africanes es va generar l’enriquiment de les ciutats de destí.
Personalment, no em sembla bé que es persegueixi a cap persona per motius religiosos, i encara menys que se la faci fora d’un territori per les seves creences. Les diferents religions, llengües i cultures aporten una riquesa social immensa a la comunitat, que es va fent tangible amb el pas del temps. Amb l’expulsió dels moriscos cap a terres africanes es va generar l’enriquiment de les ciutats de destí.
A continuació us deixo amb dos fragments del Decret d'expulsió dels Moriscos, 9 d'abril del 1609:
(…) “Primeramente, que todos los moriscos de este reino, así hombres como mujeres, con sus hijos, dentro de tres días de como fuere publicado este bando en los lugares donde cada uno vive y tiene su casa, salgan de él y vayan a embarcarse a la arte donde el comisario les ordenare, llevando consigo de sus haciendas los muebles, los que pudieren en sus personas, para embarcarse en las galeras y navíos que están aprestados para pasarlos en Berbería, adonde los desembarcarán sin que reciban mal tratamiento ni molestia en sus personas. Y el que no lo cumpliere, incurra en pena de la vida, que se ejecutara irremisiblemente”.
“Que cualquiera de los dichos moriscos que, publicado este bando, y cumplidos los tres días, fuese hallado fuera de su propio lugar, pueda cualquier persona, sin incurrir en pena alguna, prenderle y desvalijarle, entregándole a la Justicia del lugar más cercano, y si se defendiere lo pueda matar” (…)
http://sauce.pntic.mec.es/~prul0001/Textos/Texto%202%20tema%20VII.pdf)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
